Instrument desenvolupat a partir d’antics instruments portats pels esclaus vinguts de l’Àfrica als Estats Units. Model openback ideal per tocar estils com el clawhammer, frailing o old-time. Pot anar provist d’un ressonador intern.

Banjo de 5 cordes ideat pel folk singer nord-americà Pete Seeger. El diapasó és un to i mig (tres trast) més greu que un banjo ordinari podent adaptar el to per veus més greus.

Model de banjo de 4 cordes afinades per quintes. Apte per música de jazz clàssic, Dixieland o música folk irlandesa.

Als anys 60 Jhonny Moynihan introduí el bouzuoki grec a la música irlandesa, aviat aparegué un nou instrument de caixa similar a la guitarra portuguesa (amb forma de castanya) i mànec llarg amb 4 parells de cordes. La llargada de la corda oscil·la entre 22 i 25 polzades (550 i 610 mm) però existeix un model de 26 polzades (660mm), el model de 20 polzades (500mm) normalment se l’anomena mandola.

Petit instrument de caixa trapezoïdal amb un nombre indeterminat de cordes situades en el mateix pla de l’instrument. Les cordes tenen una longitud decreixent i cada corda solament fa una nota. És un instrument senzill ideal per iniciar-se en l’aprenentatge musical.

Instrument de corda polsada, de fons pla i riscles que s’eixamplen gradualment cap al mànec, usualment de 4 cordes que poden ser simples o ordres dobles. La trobem representada a les miniatures de les Cántigas de Santa Maria d’Alfons X El Savi. També es anomenada com guitarra llatina.

Aquest instrument és la versió de la Èpinette de Vosges que dugueren els immigrants als Estats Units. Hi ha dos models tradicionals: un de forma ovalada (teardrop) i un de caixa estrangulada (hourglass),però també en podem trobar de rectangulars, el·líptics, trapezoïdals, en forma de peix, en forma de violí, o en forma de llaüt. Es toca exactament com la èpinette.

(hammered dulcimer)

Instrument de caixa trapezoïdal, de nombre de cordes variable, dobles o triples. Pertany a la família de les cítares. Es toca percudint les cordes amb dues petites maces o baquetes.

El seu origen el situem a l’orient mitjà i la seva difusió fou molt present al centre de Europa.

Instrument de corda polsada de la família de les cítares tradicional de les muntanyes dels Vosges a França. A la caixa de ressonància es situa un diapasó dividit diatònicament per trasts. Duu un parell de cordes melòdiques que s’estenen sobre el diapasó i un nombre de dos a quatre bordons d’acompanyament. Es toca de forma horitzontal, sobre dels genolls o sobre d’una taula, amb els dits de la mà esquerra o amb un petit tros de fusta es premen les cordes melòdiques i amb l’altra mà es punteja amb els dits o amb un plectre.

Instrument de corda fregada de cinc cordes emprat en la musica medieval, amb un so molt més greu que el rabec. Habitualment la caixa és de forma oval o de vuit com la guitarra. Les clavilles solen estar col·locades frontalment.

Guitarra que es situa entre la guitarra renaixentista (4 ordres de cordes) i la guitarra romàntica (6 cordes simples). Aquest guitarra té 5 ordres de cordes, encara que de vegades l’ordre més agut és simple, d’una sola corda. De fons pla o semi-bombat , la tapa presenta sovint rosetons molt treballats, les clavilles són de fusta.

Guitarra també anomenada espanyola. La tapa harmònica pot ser de fusta d’avet o de cedre. El nombre de cordes habitual es de sis, però també existeixen models de set, vuit i deu cordes.

Model de guitarra acústica amb les sis cordes habituals doblades i afinades a la seva octava excepte les dues més agudes que estan a l’uníson. Existeix un model baríton amb un diapasó un to i mig més greu.

La guitarra parlor o parlour, també anomenada guitarra de sala o cambra, era una guitarra de cos petit i tirada curta de corda (de 22 25 polzades) que va aparèixer a finals del segle XIX fins la dècada dels 50. Per la seva mida es feu molt popular que la toquessin les dones, però aviat també l’adoptaren músics de blues i cantants folklòrics.

És el model de guitarra que apareix a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Es pot considerar com el nexe entre la guitarra barroca i la guitarra clàssica actual.

Es caracteritza per l’ús de 6 cordes simples, trasts fixes, diapasó sobreposat a la tapa harmònica, caixa amb cintura més escotada, alterna clavillers de fusta i clavillers mecànics.

Instrument de caixa petita en forma de guitarra. El seu us s’estén des de Murcia a Catalunya i des de l’Aragó a les illes Balears. Geogràficament podem trobar guitarrons de 4, 5 i 8 cordes i també de diferents mides, a València distingeixen entre el guitarró femella i el guitarró mascle.

Instrument usat a l’antigor a Grècia i a Roma. La kithara és una forma evolucionada de la lira, amb cos de fusta i onze cordes. Aquest model és una reproducció d’un fresc de l’antiga ciutat romana d’Herculà, a la Campania.

Instrument de caixa piriforme i fons pla, amb mànec i claviller semblant a la guitarra amb sis ordres dobles de cordes. Usat a diferents parts de la península ibèrica en la música tradicional. Bàsicament hi han tres models: el de puntes, el d’efes amb una caixa lleugerament ondulada i el de caixa d’ametlla (tipus Alhambra).

Instrument de 4 cordes dobles, es toca amb plectre i s’afina com el violí. Pot tenir diferents formes de caixa i fons.

Es tracta d’una variant de la nyckelharpa datada del 1526 trobada a Mora (Suècia). La caixa té forma de vuit i duu tres cordes, dues melòdiques i un bordó, i solament té una sola filera de tecles.

Instrument de corda fregada originari del nord d’Europa. El seu nom significa arpa de claus i el podríem definir com viola de tecles Duu 3 cordes melòdiques, un bordó i tres teclats. Es toca amb un arquet curt i el seu so ve produït per les cordes melòdiques modificades pel teclat situat al mànec i per les dotze cordes simpàtiques que ressonen addicionalment. Les tecles estan associades a unes tangents que, al prémer, serveixen de trasts per canviar el to de la corda. La tapa harmònica es combada i el fons pla. Fou molt popular a partir del segle XIV però anà decaient el seu us amb els anys, al principi segle XX poca gent la tocava fins als anys 60 i 70 que es tornà a revitalitzar.

Un dels pocs instruments de corda amb mànec de l’antiga Grècia i Roma. És un petit llaüt de tres cordes, de caixa petita i mànec llarg també anomenat trichordon. Descendents actuals de la pandoura son instruments com la tamboura i el buzouki (Grècia), el saz ( Mediterrani oriental), la kuitra (Àfrica) o la tambourica (Balcans)

Instrument de corda fregada, de caixa piriforme i fons arrodonit o ovalat. Descendent del rabab àrab, apareix a l’Edat Mitjana fins al Renaixement . Estava construït de forma monòxil, o sigui d’una peça sencera de fusta que s’anava esculpint i buidant. Porta tres cordes i les clavilles estan posades de forma lateral al claviller.

Instrument de corda en forma de saltiri triangular que es toca amb arquet. A ambdós costats de l’instrument hi trobem les cordes, una per cada nota, a un costat les notes naturals i a l’altre les alteracions (sostinguts i bemolls) Els podem trobar de diferents mides i nombre de cordes ( saltiri baríton, tenor i soprano)

Saltiri triangular tocat amb arc, les cordes es situen a un costat de l’instrument i reprodueixen una escala diatònica. És un instrument senzill ideal per iniciar-se en l’aprenentatge musical.

Cordòfon de la família de les cítares sense mànec, les seves cordes estan tensades i lligades a ambdós extrems de la caixa de ressonància. Es toca puntejant amb els dits o amb plectre.

Variant del saltiri d’arquet construït amb una caixa de ressonància arquejada com la viola.

Apareix als països nòrdics cap el 1820, es destina a l’acompanyament d’himnes a esglésies i escoles, és un substitut econòmic de l’orgue o l’harmònium.

Es composa d’una caixa de ressonància llarga i estreta amb una sola corda melòdica que es frega amb un arquet, duu un diapasó cromàtic en forma de dents de serra i s’acostuma a tocar mitjançant xifrat.

Apareix al segle XIII i és el precedent de la viola de roda. Presenta una caixa rectangular on només sobresurten les tecles, la maneta i, de vegades, les clavilles d’afinació, tota la resta,(cordes, roda, ponts, cordal…) resta dins de la caixa de ressonància. Duu una o dues cordes melòdiques i un parell de bordons. El funcionament i el so és similar a la viola de roda.

Instrument de corda percudida de la família dels saltiris, generalment es tocat juntament amb una flauta de tres forats o d’un flabiol per un sol músic. La seva funció principal és fer un acompanyament de bordó mentre l’instrument de vent fa la melodia. El nombre de cordes és de sis, repartides en dos grups de tres cordes amb una afinació d’un interval de quinta. En el pont superior acostuma a haver-hi unes grapes metàl·liques que freguen lleugerament les cordes i donen un so sord i grinyolador al percudir l’instrument. Rep diferents noms segons la seva situació geogràfica: chorus, toun-toun, ttun-ttun, tympanon, tambourin à cordes, tambourin du Béarn, tambourin de Gascogne, tamburina, tun-tun, iun-iun, tuntuna, salterio, chicotén, altobasso, cicuterna.

Instrument de 4 cordes tradicional de les illes Hawaii, descendent del cavaquinho portuguès. Hi podem trobar quatre models de diferents tamanys i afinacions: soprano, concert, tenor i baríton.

Tot i que ukulele és el nom original de l’instrument, usualment s’usa el nom d’ukekele.

Instrument sud-americà d’origen hispà semblant a la guitarra conchera. Habitualment està encordat amb cinc ordres dobles . Aquest model està construït totalment en fusta, originàriament per tal de fer la caixa s’usa la closca d’un armadillo o també d’una carabassa.

Instrument de corda fregada mitjançant una roda de fusta accionada per una maneta. Duu unes cordes melòdiques que es poden modificar a partir d’un teclat i unes cordes lliures que actuen com bordons. El seu so és constant, per trencar aquest efecte de lligat duu una corda anomenada trompeta que s’altera a l’augmentar la velocitat de la roda i fa un efecte d’staccato produint una sensació de ritme.

Instrument de corda fregada, el més agut i petit de la seva família (viola i violoncel). Té quatre cordes que s’afinen per intervals de quintes. El violí apareix el segle XVI i avui dia és gairebé present a tot el món.